Sobre mi…

Per: Carles Vich Ramírez

Hi ha un bon berenar!

Actriu, saxofonista, noia d’argent viu i habitant de la ciutat comtal. Quan la mires amb ulls de lletres és un poema que mai s’acaba i amb ulls de ciències una equació sense resultat. És dinamita, un quadre de contrastos de colors freds i calents que omple el seu temps de bocinets de vida, un veritable xec en blanc.

És una constant contradicció i no suporta la sensació ni de pèrdua ni de fracàs. Li agrada mullar-se però utilitza el paraigües quan plou. Estima el vent però quan aquest bufa tanca les finestres. Viu intensament a la seva manera i enerva a qualsevol. A cops amb la seva actitud de a mi tot em dóna igual, no deixa que ningú traspassi el gel; és freda, inestable, inaccessible, la reina del pol nord. D’altres, quan no es sent desprotegida, és perfum perillós, essència mortal, una muntanya russa d’emocions, d’idees i de conductes provocadores.

Quan parla d’amor té foc a les sabates, no vocalitza un adéu xiuxiueja un fins aviat. Dels seus records acaramulla abraçades, petons, retrobaments; col·lecciona sospirs, moments indecisos, alegries, decepcions i cicatrius indelebles en el cor.

Al despertar-se es treu les pors, sent el seu cos lliure i adorna el seu melic arrogant amb sucre. Allibera tensions entrellaçant amb força les mans als pits i abraça els seus batecs llunàtics i salvatges. Després a poc a poc alça les mans i amb senzillesa dibuixa una espiral, moment idoni per recitar el poema L’ocell de Joan Colomo.

De dia, crida en silenci i no té pèls a la llengua: puta merda. Nua, pinta revolucions i té la facultat de meravellar-se i entusiasmar-se enfront de les coses de la vida. Rebutja la rutina, inventa el present i somia el passat. I mira; i parla; i sent; i somriu; i menteix; i dubta; i riu; i dorm; i patina; i pensa; i estima; i repeteix. Fa ballar els verbs.

De nit dibuixa ombres, remolins dins l’aigua, estels en el cel i pinzellades d’argent dels seus ulls pots agafar. Embadalit contemples tanta rebel·lia, mai no vista, que descobreixes que no hi ha noia rebel que bella no resulti.

Al seu espai quatre barres de voluptuositat, una illa tatuada al cervell i a l’esquena una fada de conte no tradicional que llepa l’apotema del seu hexàgon: màgic, boig, sarcàstic, atractiu i ple de Vans. En silenci i amb elegància abans d’anar a dormir mira el món amb ulls de llibertat, somriu sense por al seu cercle de confiança i estripa les lletres de Carme Riera, les imatges de V, Matilda, Amelie, Eduardo Manostijeras i notes musicals en funció dels seus records.

Finament no és lògic, ni humà pensar que el mon sigui boig i ella assenyada, la boja és ella. Les imperfeccions atreuen. Estúpida, és estúpida.

·

·

2

·

3

·

4

·

·

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: